1939 - 1975

Els anys de foscor

El dia 22 de març de 1938 les forces del General Franco atacaren el nord de Saragossa. El front republicà fou trencat en diversos indrets i les tropes franquistes en un rapidíssim avançament ocuparen Fraga el 25. El 2 d’abril era ocupat Tamarit de Llitera. El 3 ocupaven Lleida, el 5 Balaguer i el dia 7 Tremp. L’ofensiva es deturà llavors en el Segre i Lleida restà durant nou mesos primera línia de foc.

Franco havia conquerit la primera capital catalana, i a les 48 hores, el dia 5 d’abril de 1938 dictava l’anul·lació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Va començar llavors la repressió contra els vençuts i la persecució contra la llengua i la cultura catalana. Resten abolits també tots els partits polítics, els sindicats i tota mena d’agrupacions i associacions.

Joventut mor llavors als ulls de la Llei. Veu cancel·lada la seva inscripció en els registres i els seus arxius són confiscats. El Govern s’incauta també dels seus bens.

La guerra acaba definitivament l’1 d’abril de 1939 i comença llavors una llarga etapa de foscor. Acaba la història de Joventut coma a partit i comença la història feta de relats viscuts en la pròpia carn per la gent de Joventut. Relats d’exilis, de camps de concentració, d’empresonaments, de tortures, de repressió de tota mena.

Sembla que tot s’ha enfonsat. És l’hora més amarga. Cadascú sap el que li va costar mantenir l’esperança, més uns i altres, els d’ací i els de fora, mantingueren el caliu d’un ideal immarcescible.

Passaren molts anys. Quasi 40. Molts moriren sense conèixer altra volta l’alegria del caliu convertit en flama. Però no es defallí. Es pot simbolitzar en el gest d’un significat home de Joventut Republicana, en Pere Mias. Aquell home que l’any 1906 havia portat amb d’altres la flama del nacionalisme a Joventut, el 9 de febrer de 1939 des de Puigcerdà deixava Catalunya i s’exiliava a França. En creuar la frontera és girà vers Catalunya, es llevà el capell, i pres d’una forta intuïció, amb llàgrimes als ulls, va dir: “Visca Catalunya. Jo ja no hi tornaré mai més”. I així fou. Morí a França, en l’exili. Les seves despulles reposen avui – des del 10 de juny de 1978 – en el cementiri de Les Borges Blanques.

I quan el 1975 es restablí la democràcia, el caliu tan gelosament guardat, tornà a reviure. Semblava impossible, però així fou. Ho féu possible la fidelitat i permanència, aparentment contra tota esperança, en els ideals de sempre: democràcia, republicanisme i catalanitat.