1930 - 1936
El temps de la República
La dictadura de Primo de Ribera va caure el gener de 1930. El treball de primera hora de Joventut, fou acabar amb l’ahir i impulsar un Front Únic d’Esquerres per demanar el retorn a la normalitat constitucional i la convocatòria urgent a Corts Constituents. Aquest Front es constituí a Lleida l’11 de febrer de 1930, i en formaren part els radicals, els reformistes, els comunistes i fins i tot la Lliga, fent Joventut Republicana de Lleida, de pal de paller. Durà fins a la constitució d’Esquerra Republicana de Catalunya i la convocatòria de les eleccions del 12 d’abril de 1931.
Per aquesta cita electoral, tornà a llançar el crit per la unió de les esquerres catalanes i s’uní a la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya. ERC va néixer d’aquesta voluntat d’unir totes les forces catalanistes republicanes de Catalunya i ho va fer aprofitant multitud d’associacions de tota mena escampades per tot el país. A Lleida, Esquerra Republicana de Catalunya compta amb l’organització i la gent de Joventut republicana.
Després vingué el triomf esclatant del 12 d’abril, la caiguda de la Monarquia i la proclamació de la República i amb ella el restabliment de la Generalitat com a òrgan propi de govern. Joventut Republicana de Lleida, aconseguia així, en complir-se els 30 anys de la seva naixença, el triomf dels ideals pels quals sempre havia lluitat.
La tasca de Joventut fou llavors l’organitzar i estructurar l’esquerra Republicana de Catalunya al ponent català i coordinà els molts centres republicans estesos per aquestes comarques, esperonà als més febles, donà hostatge i caliu a la federació. I tots amb tots, bastiren el partit que fou hegemònic a Catalunya i també a les terres de ponent.
Cal destacar d’aquests anys la intensa activitat que Joventut desenvolupà per a l’aprovació de l’Estatut. Un Estatut que fou aprovat a Lleida amb el 99,7% de vots afirmatius (99,3 % a Catalunya), i amb una participació del 80,2 % (76,9 % a Catalunya).
Pel que fa a la relació de Joventut amb la Generalitat de Catalunya, Humbert Torres figurà ja al primer govern provisional constituït el 15 d’abril de 1931. L’any 1933, en el segon govern parlamentari de Francesc Macià, hi figuraria Pere Mias en la cartera d’Agricultura i Economia.
Humbert Torres era quasi el portantveu nat de les comarques lleidatanes i tenia un gran prestigi arreu de Catalunya com orador, republicà i catalanista. Prova palesa d’aquest prestigi és que el seu nom figurà com a successor de Macià en la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Joan Sauret, que visqué el fet ho narra així en la revista l’Avenç de gener de 1980 “Nadal de 1933. Catalunya està trista. Ha mort Francesc Macià... Els diputats de l’Esquerra, majoritaris al Parlament, es congregaren a Barcelona per designar el primer Magistrat de la nostra terra... Un rumor corre: que Puig i Ferrater, Ventura Gassol, Jaume Aiguader, Josep Dencàs, amb d’altres personalitats nacionalistes, malden per l’elecció d’un President nacionalista integral... Algú que es deia ben informat assegurava que el grup més amunt citat havia proposat al Dr. Humbert Torres d’ésser candidat...El Dr. Humbert Torres em trobà per demanar-me que en el cas que els reunits proposessin cap candidatura els fes avinent en nom seu que ell “de cap manera es presentaria si Lluís Companys era candidat”. Així, d’un sol cop, lleialment, acabava amb un moviment d’opinió que comptava amb pregones possibilitats d’èxit.
Pel que fa a l’Ajuntament de Lleida, en 6 anys, hi hagué 6 alcaldes diferents: Josep Pujol, alcalde de la dictadura; Domènec Pinell, alcalde de la transició; proclamada la república fou nomenat Salustià Estadella, radical del Front Únic d’Esquerres; al novembre de 1932, Antoni Vives de Joventut Republicana que ho seria fins als fets d’octubre de 1934; Josep Pujol, que va tornar a l’alcaldia fins a l’agost de 1935 en que cessà i fou substituït per Joan Rovira Roure, de la Lliga Catalana. Al començar 1936, un altre canvi, amb Alfons Porqueras, de significació dretana i que tingué el període de mandat més curt, ja que no arribà al mes i mig. Amb el triomf a les eleccions del 16 de febrer tornaria a l’alcaldia Antoni Vives que ho seria fins al juliol de 1936, en que fou substituït per Lorenzo Paramo de la FAI començada ja la guerra civil.
El 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys proclama l’Estat Català des del balcó de la Generalitat. A Lleida, ho feu des d’un finestral de la Paeria, l’alcalde Antoni Vives. Vindria desprès la declaració de l’estat de guerra. Al tard s’aixecarien les primeres barricades a la Rambla de Ferran. Al migdia del dia 7, l’exèrcit havia dominat la situació i Antoni Vives seria jutjat per un consell de guerra i condemnat a sis mesos de presó.
L’estat d’excepció creat a conseqüència d’aquests fets posà a tots els partits d’esquerra en una situació pràcticament inoperant, tardant uns mesos a començar els treballs de reorganització. Un cop fet, Joventut comptava ja al desembre de 1935, amb 945 militants, en una Lleida de 38.684 habitants.
