1913 - 1923

Els anys daurats de Joventut

Joventut comptava al començar 1913, amb 409 militants, nombre veritablement important per a la Lleida de llavors. El moment era de gran solidesa. Joventut estava ben preparada per a donar el gran pas que la portaria al cim del màxim protagonisme polític.

El 6 d’abril de 1914, es constituí la Mancomunitat de Catalunya, per la unió de les quatre Diputacions Provincials Catalanes amb fins purament administratius, però que malgrat aquesta limitació, reeixí a crear un seguit d’institucions i serveis que no solament donaren a Catalunya una nova fesomia, sinó que infongueren als catalans una confiança que la història els havia fet perdre: la de la pròpia capacitat per a governar-se i per a governar.

Malgrat que les esquerres catalanes no veieren amb massa bons ulls la Mancomunitat, Joventut Republicana de Lleida la recolza sempre i en tot moment i estigué present en el seu Consell Permanent de Govern. Per Joventut, era una eina que calia aprofitar i defensà que calia convertir-la en el Govern de Catalunya i no utilitzar-la solament pels camps de la cultura, les obres públiques o la beneficència.

Dos persones de Joventut foren Consellers de la Mancomunitat. Alfred Perenya fou Conseller de Comunicacions i transports éssent President Prat de la Riba i Pere Mias, Conseller d’Agricultura amb Josep Puig i Cadafalch.

Alfred Perenya desenvolupà la seva tasca amb encert, especialment en el camp de la comunicació telefònica, fent estendre la xarxa de telèfons per tots el país, especialment en els pobles petits que no en disposaven. També impulsà l’extensió de l’ensenyança tècnica, introduint a casa nostra l’estudi per correspondència, llavors conegut com ensenyament postal. També destacà en l’acció social de la seva conselleria.

Pere Mias, reorganitzà l’Escola Superior d’Agricultura i els Serveis Tècnics agrícoles, intervingué en la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i influí en l’extensió dels regadius del Canal d’Urgell. Però la seva preocupació fonamental fou sempre la formació de l’agricultor. Creà el Serveis d’ensenyança agrícola postal i va fer que els pobles de Catalunya, conegueren en aquell temps la presència dels millors especialistes, els quals posaren els seus coneixements a l’abast de tothom, mitjançant conferències i cursos de caràcter pràctic.

En el terreny de la política municipal, el somni daurat de Joventut Republicana fou sempre conquerir l’alcaldia de Lleida i acabar amb el regiment d’alcaldes liberals i conservadors que s’ho anaven tornant des de començaments de segle mitjançant nomenaments de Reial Ordre fets des de Madrid pel govern de torn.

Joventut aconseguí el seu propòsit el 5 de desembre de 1917, data en que fou elegit alcalde Humbert Torres. És l’arribada a la Paeria del catalanisme polític i la presa de possessió, d’una gran solemnitat, acaba amb el lliurament d’un bastó de comandament fet per en Magí Morera, que pronuncià unes breus paraules “Hem vingut aquí el poble de Lleida per a presenciar aquesta votació que a molts ens sembla un somni. Quan tants anys hem esperat obtenir aquest dret polític, (...) en arribar el dia hem volgut venir a veureu pels nostres propis ulls, no fiant-nos que ningú ens ho contés. I d’aquest acte de estem celebrant volem que us quedi una memòria. A alcalde de nova llei, vara nova. Teniu la que us ofereix el poble de Lleida (...).

Joventut regí l’Ajuntament fins fins al 29 de setembre de 1920, en que havent-se tornat al nomenament d’alcaldes de Reial Ordre, cesà Humbert Torres i fou substituït pel conservador Francesc Costa, que ja ho havia estat al 1900.

Un altre aspecte important d’aquest període és que Joventut republicana es projecta sobre Catalunya i ho fa amb la doble vessant d’assumir responsabilitats de govern i de vincular-se estretament amb la resta de forces polítiques esquerranes de la resta del país.

Quant al primer aspecte, ja hem comentat la col·laboració de Joventut amb la Mancomunitat de Catalunya. En el segon aspecte, Joventut recolzà sempre qualsevol unió de partits afins catalans i fins i tot s’erigeix en la seva promotora. El cas més important d’aquests anys, és materialitzà el 1917, escometent la tasca de constitució del Partit Republicà Català.

Joventut davant la desunió de les forces republicanes i nacionalistes a tot Catalunya, llençà una crida a tot el país, dient “Volem que Catalunya sigui autònoma i lliure. La doctrina nostra és ben clara i ben definida. Els que vulguin seguir-la ja saben el que han de fer”. A continuació, de diferents llocs de Catalunya, com Barcelona i Reus surten escrits de suport a la idea. L’1 de setembre de 1917, Joventut Republicana es constitueix en comissió organitzadora del nou partit i llança el manifest per a la reorganització de les forces republicanes de Catalunya. El dia 9 de setembre es fa fer a Barcelona el míting de presentació. “La Publicidad” deia, “per aquesta vegada Lleida, davant la descomposició material i moral de les forces republicanes de Barcelona, pren la iniciativa i es posa en marxa. Els republicans de Catalunya per a orientar-se, poden mirar cap on va Joventut Republicana de Lleida”. Malauradament l’intent no reeixí. El feu fracassar l’esquerranisme radical de Layret i Companys que en proposar l’afiliació del partit a la Tercera Internacional, provocà una crisi interna i la marxa de Joventut Republicana entre d’altres.

El 1919, Joventut inaugura les dues realitzacions societàries més importants de tota la història del partit, el Camp d’esports i el Casal. Aquet fet tindrà una importància cabal en el partit, per compaginar les tasques polítiques i ser alhora una escola de ciutadania. (Veure el capítol de El Patrimoni de Joventut). Aquest any, el partit torna a guanyar les eleccions municipals.

A partir però de 1921, es produeix un fenòmen desconcertant. A pesar de ser el partit més nombrós i ben organitzat comença a perdre pes polític i es trenca la seva retxa de victòries electorals. Diferents motius en son la causa, uns de tipus general vinculats a la situació global de la política espanyola, altres de tipus local i uns tercers propis d’errors del partit.

Entre les motivacions de tipus local, hi ha els plantejaments que Joventut fa de la Lleida del futur, pensant més en el demà que en l’avui. I en aquest pensar no fou seguida pel poble. És el cas per exemple, del nou mercat del Pla, amb el qual es pretengué acabar amb la venda als carrers; de la Gota de Llet, amb uns nous punts de vista de la beneficència municipal; de l’Escola Jardí dels Camps Elisis, amb noves perspectives sobre l’ensenyament. El poble ho entengué com a innecessari; com un greu endeutament municipal que acabaria perjudicant a tots.

També hi hagué errors per part de Joventut, bàsicament el seu model de govern municipal. Prescindí massa dels altres, fins i tot de partits amb els quals s’havia col·ligat per arribar a la Paeria.

I el 1923 li arriba una greu desfeta, per l’anomenat cas Palacín. És ben coneguda la clara actitud de sempre per part de Joventut contra els nomenaments d’alcaldes de Reial Ordre i n’havia fet d’aquest tema una qüestió de principis. Ara, a primers de 1923, el govern de Madrid tornava a implantar-la i les forces polítiques lleidatanes s’hi van manifestar unànimement en contra. Hi havia unanimitat en l’Ajuntament de Lleida per evitar un alcalde imposat.

Però el 5 de febrer de 1923, Ricard Palacín, militant de Joventut fou nomenat alcalde de Reial Ordre, i per sorpresa general, aquest acceptà el càrrec. Per aquest fet, Joventut Republicana sofrí una greu crisi política i va deixar de ser l’aglutinant i pal de paller de les forces autonomistes