1990-1993
El retorn del Casal
Joventut iniciava una nova etapa, sense lligams a cap altra força política, i és en aquesta situació que decideix esmerçar tots els seus esforços en aconseguir el retorn del patrimoni que li fou incautat per la dictadura, al final de la guerra civil. El problema era que no existia cap llei que possibilités que l’Estat retornés o indemnitzés als partits polítics els bens incautats i per tant, qualsevol petició que es fes a qualsevol instància de l’administració, obtenia sempre la negativa com a resposta.
Però si el Camp d’esports de Joventut Republicana tenia una situació complicada per estar en ús i ser propietat de l’Ajuntament de Lleida, el Casal de l’avinguda de Blondel estava en una situació d’abandonament i sense utilització. La guàrdia civil, que l’havia utilitzat com a Caserna durant ----- anys, n’havia marxat per traslladar-se a les noves dependències del Seca de Sant Pere, i el Casal era propietat del Patrimoni de l’Estat.
Fou en aquesta situació, en que Joventut Republicana negocià amb la Paeria de Lleida, la possibilitat que el propi Ajuntament de Lleida demanés la cessió del Casal al Ministeri d’Hisenda per a usos socials i culturals i un cop fet això, la Paeria en reconeixement als seus legítims i històrics propietaris, el cediria a Joventut Republicana que hi ubicaria la seva seu i crearia una Entitat Cultural per gestionar-lo.
I així fou. El ----- el Ministeri d’Hisenda cedia el Casal a l’Ajuntament de Lleida i el dia --- aquest signava el conveni de cessió a Joventut. A partir d’aquell dia, es netejà l’edifici i se li feu unes operacions de remodelació bàsiques per a la seva nova inauguració.
El gran dia fou el -----. Amadeu Delshams, de --- anys, el militant més antic de Joventut Republicana inaugurava el Casal amb l’alcalde Antoni Siurana, descobrint una placa que deia “------“. Joventut tornava a entrar al seu Casal 53 anys desprès. El que passà en les següents dues hores no hi ha ningú que sigui capaç d’explicar-ho amb paraules. Aquell dia els parlament de l’alcalde i del President de Joventut Republicana no foren importants. L’important era escoltar i veure la gent que no s’ho va voler perdre. Parelles d’avis plorant abraçats recordant la seva joventut i ells balls que s’hi feien durant la República; fills d’antic militants que hi van anar en memòria d’uns pares que no havien sobreviscut a 40 anys de dictadura i foscor; persones anònimes que volien recuperar el sentiment d’un tros de la història de Lleida... Si fem un record de tots els anys transcorreguts des de la restauració de la democràcia fins avui, no hi hagut en la memòria de Joventut cap dia comparable a aquell ---.
Les relacions de Joventut amb la Paeria eren excel·lents. Tan era així, que un militant de Joventut Republicana, l’Octavi Miarnau, fou regidor per les llistes municipals encapçalades per Antoni Siurana, que aconseguí la majoria absoluta amb 17 regidors. Però aquesta majoria absoluta, fou nefasta per Joventut. Les seves relacions amb l’alcalde van anar de mal a pitjor -------, fins que al ----- l’Ajuntament de Lleida, ordena canviar els panys del Casal i prohibir-hi l’entrada a Joventut. S’argumentà inicialment que era per realitzar-hi obres d’importància, però el cert és que Joventut mai més no hi pogué entrar. Primer amb la llei de responsabilitats polítiques de franquisme i desprès per una decisió de l’alcaldia de Lleida, a Joventut se li prohibia l’entrada a la seva seu històrica per segona vegada en la seva història. Aquests fets van provocar la dimissió d’Octavi Miarnau com a regidor de la Paeria.